diumenge, 1 de març del 2020



  CULTURA HIP-HOP 



El hip hop és un moviment artístic i cultural que  va començar a prendre forma  la dècada del 1970 en alguns barris marginals de Nova York, especialment al South Bronx, entre les comunitat afroamericanes i llatinoamericanes.

L’expressió “hip hop”, per tant, no és un ball. Aquest, en tot cas, s’hauria d’anomenar FreeStyle Hip Hop.

El hip hop com a música ja va sorgir a finals dels anys 1950, amb les “block parties” o festes de carrer, que es van fer freqüents especialment al Bronx; ja que els clubs i discoteques no eren assequibles per aquella gent.

En aquestes festes de carrer es posava funk i soul, fins que els primers DJ,s van començar a aïllar la percussió per fer més ballable la cançó i així va començar una nova forma d’expressió musical a través dels turntables (plats giradiscos).

                                                                            “BLOCK PARTY”
En la música va començar a intervenir-hi una nova tècnica anomenada “rapping” (cant rítmic basat en la improvisació).
Al mateix temps, els b-boys (break-boys) realitzaven els seus passos de ball, es llençaven a terra i demostraven els seus moviments. Tenint en compte que la música hip-hop es caracteritza per la seva rítmica i/o ballabilitat.

Africa Bambataa, és considerat el primer a haver emprat el terme “hip hop” per descriure’n la subcultura. Més tard es va voler unificar sota aquesta expressió les quatre branques o elements que constitueixen el hip hop: 
  - Mcing (rapping)
  - DJing (turntablism) 
  - Breakdancing (bboying)
  - Graffiti.
Posteriorment, s’hi afegiria el Beatboxing.

L’expressió “hip hop”, per tant, inclou branques diferents.


CONTEXT SOCIAL DELS ORÍGENS.
A finals dels anys 1960, a Nova York, la guerra del Vietnam era actualitat.
Malcom X (Líder nacionalista negre prominent dels Estats Units. Promovia l'orgull negre, fent costat al Black Power i defensant la creació d'un estat independent negre, l'autosuficiència econòmica i la política de la identitat. Es va convertir en un activista dels drets humans i la unitat negra)  o JF Kennedy havien estat assassinats.

Des dels anys 1950, s’havia produït una gran onada d’immigració de famílies porto-riquenyes a Manhattan, Brooklyn i el Bronx; immigració que va anar augmentant durant els 60 i 70.
Eren temps de misèria per a molts habitants de la ciutat. 
Aquesta onada d’immigració hispana va transformar la distribució de les diverses comunitats dels barris novaiorquesos, en els que també hi habitaven  afroamericans, caribenys i europeus.

Era habitual que els joves d’aquests barris marginals (guettos) estiguessin associats a Gangs (colles). Es tractava de bandes de carrer que s’enfrentaven per dominar zones del territori.

El carrer era la llar de les gangs durant les dècades de 1960 i 1970.

El ball i la música  va començar a fer-se popular entre aquestes bandes. Era un ball enèrgic i visual. Es van començar a fer grups que s’enfrontaven entre ells, en places, pistes de basquet o block parties.

Molts veien el ball i la música com una alternativa a les drogues, a les gangs, a les màfies i als problemes diaris. Per això, alguns s’ho prenien molt seriosament. Respectaven l’oponent i el públic feia de jurat.
Així doncs, aquest ball i la música va sorgir com a ball i música de carrer, en oposició a la música disco, ball de les discoteques de moda d’aquella època (anys 80) a les que no podien accedir per la pobre posició econòmica i social a la que pertanyien.

Així doncs, la cultura hip hop va derivar de les “block parties” (festes comunals de carrer o en pisos) del Bronx.

El DJ Afrika Bambattaa es va fer famós en el Bronx. Ell mateix va veure el canvi que la música, el ball i la pintura estava provocant entre la joventut del seu barri. Aquests elements (música, ball i graffiti) proposaven una vida alternativa a les gangs, drogues i mala vida. Aquesta cultura es va començar a extendre ràpidament entre els diferents districtes.

A finals de 1960, va aparèixer una explosió de noms en edificis i parets de Nova York. Grups de graffiters pintaven lemes polítics que reflexaven el canvi social d’una nació. S’hi veia el signe de la pau (el país estava visquent la guerra del Vietnam), missatges de: Free Huey ("Llibereu a Huey", destacat membre del Black Panther Party) i Off Tha 'Pig (‘fora el porc”, en l’argot , 'porc' significa 'policia'). O l’expressió “Viva Puerto Rico Libre” en comunitats on predominava aquesta nacionalitat.

Africa Bambattaa va decidir donar el nom de Hip Hop a aquest nou moviment que incloïa música, ball i pintura, per definir el que estava succeïnt en el seu propi barri.

Es tractava d’una nova cultura amb arrels diverses, en la que tothom hi era benvingut. I amb la filosofia: "Peace, Love, Unity, and HavingFun”.

El hip hop ha patit molts canvis des dels origens a l’actualitat. Però el canvi més gran ha estat, que la música dels artistes actuals representa més a les companyies que a la gent i s’ha transformat en un estil comercial.

BRANQUES DE LA CULTURA HIP HOP.
  • RAP: consisteix a cantar o parlar lletres rimades, acompanyades d'un ritme repetitiu i sincopat.
   Es pot parlar de molts temes, normalment es parla de la vida del carrer, de crítica social o sobre ells mateixos.
        
     El rap, doncs, és l’estil musical del hip hop, format a partir de la unió de dos elements: el MC (Master of Ceremonies) i el discjòquei (Turnstablism o DJing).

MC (Mestre de Cerimònies) és la denominació que s'empra per designar a qui anima vesprades, nits o manifestacions en el si d'aquesta cultura, però també designa els rapejadors o rapers. 
Els rapers explicaven llurs sensacions, la seva vida de cada dia, etc.

L'estil musical que acompanya el MC és una evolució del Funk i el breakbeat (música rítmica, molt ballable) , que també pot ser instrumental.

Les batalles de galls són competicions entre dos rapers per determinar qui rima millor en un ambient d’improvisació.

  • TURNTABLISM O DJING (o deejaying, deeming, DJaying) és l'art de crear música mitjançant tècniques amb discos de vinil i/o altres fonts sonores tot barrejant-les i modificant-les: com breakbeat, scratch, beat juggling, etc
El terme turntablism s'aplica per a diferenciar el DJs que tan sols reprodueix discs dels que manipulen els sons de discs de vinil per crear noves obres.

Els aparells que utilitza en aquesta tasca són, almenys:
  • enregistraments (discs de vinils, CDs, fitxers de so informàtics...), 
  • apparels per reproduir aquests enregistraments, per alternar-los i crear un fons continu de música,
  • sistema d'amplificació d'aquests sons reproduïts i barrejats,
  • taula de mescles específica,
  • auriculars,
  • micròfon...
Altres aparells que també pot emprar són:
-  unitats electròniques per produir efectes tals com el delay, la reverb, el chorus, l'equalització...
  • un sistema computerizat d'interpretació per manipular fitxers digitals en temps real,
  • programes informàtics que permiten manipular els fitxers digitals en un ordinador personal o en un portàtil, samplers, seqüenciadors...
  • teclats musicals electrónics (sintetitzadors), o caixes de ritmes,
  • etc. 
Les tècniques que utilitza són el scratch, el cutting (o tallar), el baby scratch i el crab (de cranc, fer sonar la música en sentit invers). 

Avui dia  hi ha un nombre considerable de DJs  reconeguts. 
Els primers DJs que es va fer famosos en l'escena hip-hop van ser: DJ Kool Herc, Afrika Bambaataa, Grandmaster Flash, Grand Wizzard Theodore, Jazzy Jay


  • BBOYING - BREAKDANCE
El ball hip-hop apareix amb el breakdance, un ball caracteritzat pel seu aspecte acrobàtic i per les figures a terra.

És més apropiat parlar de bboying que  no pas breakdance, per fer referència al ball del hip hop. Tot i que el breakdance és més antic que el b-boying.

En aquesta denominació, la b és la inicial, precisament de break, en referències als moviments del ballador i boying, de boy denota el caràcter marcadament masculí del gènere i de tot el moviment. Els balladors també són denominats creakers, o b-boys, o en el seu cas, b-girls o fly-girls

La diferència entre un bboy i un breaker és que  el primer balla per qüestions culturals i vol aportar elements nous, innovant i incrementant la dificultat dels moviments.
El breaker és la persona que balla per ànim de lucre o per seguir una moda.

Aquests balls, i especialment el breakdance, es produeix en nombroses batalles, de manera semblant al que succeeix en el rap, entre els rapers. 

En les batalles,  la violència no és física sinó artística, i el millor ballarí en  surt vencedor del "conflicte". A vegades les batalles no són individuals sinó entre grups, i els millors aconsegueixen participar en  les competicions més prestigioses per als breakers.

  • GRAFFITI: és la branca artística pictòrica en superfícies urbanes. L'estètica dels graffitis ha influït en còmics, en disseny de roba o en altres objectes.
També hi ha altres estils de graffiti que no formen part de la cultura hip hop.

Els graffitis ja es realitzaven els anys 1960 per raons polítiques, però no es van incloure en la cultura hip hop fins els anys 1970-71, en que Nova York es va convertir en la ciutat innovadora d’aquest art.
El graffiti rápidament va començar a formar part d’aquesta cultura, ja no només decorava les parets amb noms, sinó que pintaven les zones on s’organitzaven les famoses “block parties”.

El graffiti permet al seu autor reapropiar-se del seu entorn i marcar el mobiliari urbà.
En tant que mode d'expressió artística, el graffiti també és portador d'un missatge de revolta i d’alliberament.

Cal distingir entre els graffiti i el tag. El primer és la tècnica que, amb aerosols de colors diversos, pinta amb retolacions complexes o amb representacions de personatges, per exemple. 
El tag és una signatura que pot anar associada a un graffiti o pot anar sol, estampat en una paret o a la marquesina de la parada del bus. 
El tag és només l'acte de signar, sovint amb un pseudònim  estilitzat.
  • BEATBOX: és la tècnica d'imitar amb la boca, sons de percussió o d'instruments propis de la música rap.
Els qui practiquen aquesta habilitat s’anomenen beatboxers o human beatbox.
Aquest art es va originar els anys 80, quan els rapers no tenien prou diners per comprar equips de so i van començar a imitar sons  amb la veu.


VALORS DEL HIP HOP.
Per a alguns, el hip-hop seria portador del missatge d'Afrika Bambaataa i de la Zulu Nation que han predicat pau, amor, unitat i passar-s'ho bé, però també el respecte als altres al mateix temps que la unitat dels pobles. 

D'aquesta manera, el hip-hop seria una cultura pacifista, que predicaria el multiculturalisme, contràriament a la mala imatge que els profans en aquesta cultura n'han difós a partir dels missatges dels textos d'alguns cantants i grups de rap.

A més, hi ha un element implícit, contingut en cada un dels aspectes de la cultura hip-hop i que és l'esperit de superació. En efecte, ja es tracti del ball, de la música (el DJing, el beatboxing, el rap...), o dels aspectes plàstics, els seus models culturals expliquen que cada executant està convidat, o més aviat es troba immers en un context en el qual la mateixa dinàmica d'aquest el porta a cercar uns resultats artístics cada vegada millors, que cada vegada siguin més satisfactoris per a si mateix; portar els seus propis límits cada vegada més lluny. 
Seria en aquest sentit que caldria entendre les batalles, ja siguin d'improvisació en l'estil del rap o entre breakers.


A més d'aquests missatges d'incitació al progrés i la millora personals, els defensors i seguidors d'aquesta cultura li atribueixen una gran capacitat de crítica social en les lletres dels rapers així com una contribució palpable a una societat millor, més igualitària, des del moment que la població d'origen africà, o si més no alguns dels seus membres especialment significatius o destacats en aquesta cultura, han assolit posicions millors. 


The Hiphop declaration of peace.
KRS One, Chuck D, Lauryn Hill, Russell Simmons, Afrika Bambaataa, Tupac Amaru Shakur (futur 2pac), Doug E. Fresh, Queen Latifah, Dr. Dre, MC Lyte, Christopher Wallace (futur Biggie Smalls) i uns altres 300 delegats del hip-hop, van presentar a l'ONU, a Nova York, el 16 de maig de 2001, la denominada Declaració de pau del hip-hop..
La declaració comença amb aquests mots:

«
Aquesta declaració de pau del hip-hop guia la cultura hip-hop des de la violència cap a la llibertat, i estableix consell i protecció per a l'existència i el desenvolupament d'una comunitat internacional hip-hop. A través dels principis d'aquesta declaració de pau, nosaltres la Kultura hip-hop, establim una fundació de salut, amor, consciència, abundància, pau i prosperitat per a nosaltres mateixos, per als nostres fills i per als fills dels nostres fills, per sempre. Per a la clarificació dels significats i propòsits del hip-hop, o quan les intencions dels hip-hop són qüestionades, o quan les disputes entre bàndols i que fan referències al hip-hop afloren, els hip-hopers tindran accés als consells d'aquest document, la Declaració de Pau del Hip-hop, com a guia, consell i protecció
»



CULTURA HIP HOP. Doc per imprimir.
https://drive.google.com/open?id=1CsZj04StF-7crjvKvyIakpU7FIQYcXLU


dimarts, 20 de novembre del 2018


MAREMAR -  FONT: GUIA DIDÀCTICA
EL CONTEXT ARTÍSTIC
TEATRE, MÚSICA I DANSA
MAREMAR no és només una obra de teatre; no és tampoc un musical, encara que la música és un dels ingredients essencials d’aquesta proposta artística. MAREMAR és un espectable que combina arts escèniques diverses de forma harmònica i amb la intencionalitat compartida d’expressar un mateix missatge des de la complicitat de llenguatges artístics diferents.
Teatre, música i dansa doncs, formen un conglomerat escènic amb una estructura coordinada i entrellaçada. A diferència dels musicals de configuració tradicional, que alternen sovint el text dramàtic amb els balls i les cançons, MAREMAR es presenta com un espectacle compacte en què les arts escèniques es mostren totes plegades de manera integrada. Les coreografies no són un guarniment o un acompanyament de l’acció dramàtica sinó part intrínseca del discurs teatral, perquè embolcallen i revesteixen les escenes en què uns mateixos actors i actrius canten, acompanyen les cançons amb repercussions musicals de vegades, dansen i interpreten el text dramàtic. Música, veus, text i moviments es fonen en un sol cos escènic.
(...) La voluntat de fusió de totes les intervencions professionals en una mateixa línia cohesionada d’actuació atorga a MAREMAR un plus d’originalitat i de dificultat tant en la concepció i desplegament de l’espectacle com en la seva posada en escena.
D’acord amb la seva trajectòria de renovació del teatre musical a partir de la incorporació de recursos innovadors, la companyia Dagoll Dagom planteja a MAREMAR un component musical bastit sobre veus sense el suport d’una orquestra; es tracta, per tant, d’intervencions “a cappella”, polifonia de veus sense presència instrumental, tret de ritmes i percussions que, ocasionalment, els mateixos cantaires fan servir per acompanyar els seus cants amb l’ajuda puntual d’algun instrument.
En definitiva, som a davant d’una proposata essencialment original, que interpreta i actualitza un text de Shakespeare, que l’enriqueix de potencialiat expressiva des de la confluència de disciplines escèniques ben variades i que connecta el relat dramàtic amb una realitat actual.


QUAN L'ONADA EM DURÀ...
Lletra i música: Lluís Llach
Quan l'onada em durà / a la platja dels morts 
serà l'hora potser, / de fer l'últim repàs 
al grapat de records / que els sentits han robat 
a cada un dels instants / que ha durat el camí. 
Diré adéu a la plana / que em va veure infant 
i a aquell alt campanar / del meu poble, polsós, 
enfilat cap al cel, / vigilant, sempre atent, 
tramuntana del nord / o tempesta de l'est. 
Diré adéu als amors / que m'han acompanyat, 
tant se val si han sigut / ombra, llum, plany o goig, 
que tots m'han ensenyat / l'art antic d'estimar. 
Si tingués força al cos / tornaria a besar-los. 
Diré adéu als companys / que són el meu país, 
ciutadans d'un vaixell / amb anhels per ormeig, 
i, amb l'adéu, el desig / d'un viatge feliç 
amb l'enveja d'aquell / que no els podrà seguir.

diumenge, 22 d’abril del 2018

BREU HISTÒRIA DEL JAZZ. - APUNTS.


1. QUÈ ÉS EL JAZZ?
El jazz és un gènere musical sorgit als Estats Units a principis de  segle XX.
Es caracteritza sobretot per
-       l’ús de la improvisació, 
-       el so de les veus i instruments, 
-       l’ús de ritmes sincopats

2. ORíGENS- ANTECEDENTS.
El segle XVII va començar el tràfic d’esclaus africans cap a Amèrica.
Els orígens del jazz es troben en els cants dels antics esclaus que treballaven a les plantacions del sud dels Estats Units.
Aquests cants poden classificar-se en tres gèneres:
-WORK SONGS. Cants de treball.  Els esclaus s’ajudaven amb cants en el seu dur treball a les plantacions de cotó o de canya de sucre. 
El ritme del treball servia de base del cant. Tenia un caràcter trist i melangiós, però rítmic.
Sovint, i seguint un costum africà, seguia l’estructura de pregunta- resposta, és a dir, un treballador iniciava el cant i els altres contestaven repetint el mateix. 
- GOSPEL: cant religiós dels afroamericans.
Els esclaus van trobar en l’església un espai on retrobar-se com a col·lectiu i on cantaven amb l’esperança de trobar un món igual per a tothom després de la mort. 
Però ells cantaven els cants religiosos seguint el seu estil habitual, amb accentuacions rítmiques diferents i transformant a voltes fins i tot la melodia, d’acord amb la seva manera de sentir la música.
El gospel ha continuat evolucionant. Avui dia, encara es pot sentir en algunes congregacions d’Amèrica del nord i també fora del context religiós.
Harlem Gospel Choir “Amazing Grace”
Happy Day (de la pel·lícula “Sister Act”)
-BLUES:és el cant trist de l’esclau. Expressa la tristesa de la seva situació acceptant amb resignació el seu destí.
El clima del blues és trist i tens, i amb una certa dosi d’ironia.
El blues ha continuat interpretant-se. Actualment també hi ha intèrprets de blues també com a gènere purament instrumental.

Un dels primers “blues man”:Robert Johnson “Sweet home Chicago”

B.B. King “Bluesman”

3. INICIS.
El 1865 va tenir lloc l’abolició de l’esclavitud pel president dels Estats Units, Abraham Lincoln.
Els antics esclaus afroamericans han d’anar a buscar feina per poder subsistir.
Alguns dels esclaus alliberats adquireixen instruments musicals de segona mà que sovint aprenen a tocar de manera autodidacta i amb una tècnica pròpia, intentant imitar el que fan amb la veu quan canten. Organitzen les seves pròpies bandes i conjunts.
Molts s’estableixen a Nova Orleans, ciutat portuària.
Es diu que el jazz va néixer a Nova Orleans a principis del segle XX (1900).

4. INSTRUMENTS MUSICALS DEL JAZZ
Qualsevol instrument es pot utilitzar en la música de jazz, però hi ha uns instruments més habituals i característics. També hi intervé la veu.
Es classifiquen en dues seccions: els instruments amb una funció rítmica i/o harmònica i els instruments amb una funció melòdica.
-       Secció rítmica: bateria, piano, guitarra, banjo, contrabaix, tuba.
-       Secció melòdica: trompeta, clarinet, saxòfon, trombó.

BATERIA: Es diu que la bateria s’inventa amb el jazz.Doncs és en aquesta època i amb aquesta música que es va inventar el pedal del bombo, que permetia que un sol instrumentista pogués tocar diversos instruments a la vegada.
La invenció del pedal per tocar el bombo s’atribueix a Dee Dee Chandler el 1895.
Pots veure els instruments aquí: http://es.calameo.com/read/00013067668c873305614

5. ESTILS.
5.1. RAGTIME (FINALS SEGLE XIX).
El ragtime apareix amb els inicis del jazz, a principis del segle XX- finals del XIX. 
El ragtime és una composició escrita inicialment per a piano que interpretaven els pianistes de ragtime o entertainers (animadors).
Màxim representant: Scott Joplin.Va ser el compositor més famós de ragtimes.
Scott Joplin. “The entertainer” :
Scott Joplin Movie Dueling Pianos Competition Scene – 1977
Martin Spitznagel - Maple Leaf - Scott Joplin

5.2. ESTIL NOVA ORLEANS. 1900.
Tal com s’ha comentat, es diu que el jazz neix a Nova Orleans a principis del segle XX, ja que en aquesta ciutat hi va haver una gran proliferació de bandes musicals i d’intèrprets. Tocaven en desfilades, funerals, festes i balls.
Característiques musicals principals de l’estil Nova Orleans:
-       Bandes petites: de 6 a  9 músics.
-       Secció rítmica: piano, banjo o guitarra, tuba o contrabaix i bateria.
-       Secció melòdica: trompeta, clarinet i trombó.
-       Improvisació col·lectiva (tots junts, no destacava cap solista).
A l’hora d’improvisar les pautes més habituals eren:
Trompeta- melodia principal 
Clarinet- contrapunt agut improvisat 
Trombó - veu greu improvisada, sovint amb glisandos 


George Lewis New Orleans Jazz Band- Mahogany Hall Stomp

5.3. ESTIL DIXIELAND (1910).
Dixieland (terra de Dixieland) és com els americans anomenen els estats situats al sud, on es troba Nova Orleans.
La música Dixieland designa les imitacions que els blancs feien de l’estil Nova Orleans. Això és degut a que la primera orquestra que va enregistrar música de jazz va ser la “Original Dixieland Jazz Band”, l’any 1917 (una orquestra de músics blancs).
The Original Dixieland Jass Band:

New Orleans Dixieland on street

5.4. ESTIL CHICAGO. ANYS 20.
El 1917 es tanquen els locals del barri mariner (Storyville) de Nova Orleans. Els músics canvien de ciutat seguint el riu Mississippí cap els estats del nord del país. 
Chicago es converteix en la nova capital del jazz.
Aquí, els afroamericans també es veuen obligats a viure en barris separats dels blancs, com el South Side.
És l’Edat d’Or del jazz.
Tot i ser l' anomenada època de la Llei Seca,  la beguda i el jazz eren els protagonistes en els locals nocturns de la ciutat.
Es treuen al mercat els “race records” (expressió amb certa connotació despectiva que es refereix als discos enregistrats per als negres), que ajuden a difondre el jazz i el blues.
Aquest estil de música es comença a anomenar “jazz”.
Característiques musicals principals de l’ estil Chicago:
-        De 6 a  9 músics (de vegades s’amplia el nombre).
-       Secció rítmica: piano, banjo o guitarra, tuba o contrabaix i bateria.
-       Secció melòdica: trompeta, clarinet, trombó isaxòfon.
-       Improvisació individual: el solista predomina damunt del conjunt.

Entre els intèrprets d’aquesta època destaca Louis Armstrong(Satchmo)- trompetista.
També són els anys del blues clàssic,amb  grans cantants femenines com Bessie Smith (“emperadriu del jazz”).

Bessie Smith “St. Louis blues”:
Louis Armstrong “What a wonderful world”
When the Saints Go Marching In


5.5. ESTIL SWING. ANYS 30. NOVA YORK.
Context social: 
La forta crisi econòmica (anomenada la gran depressió) que va patir Amèrica del nord des de 1929 fins el 1934 marca la segona migració de músics, aquesta vegada cap a Nova York.
La població negra es concentra a Harlem, un antic barri residencial blanc que es troba a l’illa de Manhattan.
El 1935 els Estats Units ja havien sortit de la crisi i la música que calia en aquells moments havia de ser molt més comercial.
Apareix a Harlem un nou estil de jazz conegut amb el nom de Swing.
El club de jazz Cotton Club, a Harlem, va destacar amb els grans artistes que hi participaven i com a seu dels grans gàngsters.

Característiques musicals principals de l’estil Swing:
-       Big bands: orquestres de jazz de 12 a 16 músics, amb gran importància dels solistes.
-       Secció rítmica: piano, guitarra, tuba o contrabaix i bateria.
-       Secció melòdica: dues seccions de vent metall i una secció de vent fusta.
-       Es tracta d’una música comercial i feta per a ballar.
Els instrumentistes es posaven drets quan havien de fer solos. Les melodies dels temes són més elaborades.
-       Estil riff:  pregunta i resposta.
-       Pulsació rítmica en quatre temps. Ritme de corxera amb punt i semicorxera.

Intèrprets destacats:
-       Benny Goodman, proclamat el “rei del Swing” al Carnegie Hall de Nova York.
Clarinetista destacat. Va ser el primer blanc que va desafiar la segregació racial, integrant a la seva banda músics afroamericans.
-       Duke Ellington: pianista.
-       Glenn Miller: Trombonista.
És l’època dels grans solistes: Ella Fitzgerald, Billie Holiday, Fats Waller, Count Basie...
Escena de la pel·lícula “Swing Kids” (Rebeldes del Swing)
Duke Ellington “Take the A Train”
Glenn Miller “In the Mood”
Benny Goodmann “Sing, sing, sing”

5.6. ANYS 40. BE BOP.
Context social:
La crisi que segueix a la segona guerra mundial fa que les grans orquestres desapareguin i es transformin en grups més reduïts. 
L’expressió combos’utilitza en música moderna i jazz per designar un grup amb poc músics.
Es rebutja la comercialitat del Swing. Apareix un moviment anomenat Be-bop que busca noves sonoritats.
Característiques principals:
-       La bateria deixa de banda la regularitat rítmica  i es converteix en un instrument autònom dins del conjunt.
-       Els instruments toquen a gran velocitat. Les emocions de fons queden substituïdes per l’habilitat tècnica dels intèrprets.
-       Música per escoltar, no per ballar. És més intel·lectual.
Representants: Dizzy Gillespie (trompeta), Charlie Parker (saxòfon), Thelonius Monk (piano).
6. EL JAZZ A PARTIR DE 1950.
Van sorgir diverses tendències, algunes tornaven al jazz més clàssic i d’altres seguien experimentant i obrint nous camins.
Algunes de les tendències innovadoresque sorgeixen són:
COOL JAZZ: estil serè i equilibrat.

THIRD STREAM: estil que intenta aproximar-se a la música culta.

HARD BOP: retorn a les formes del be-bop, però més radical i amb una tècnica instrumental més perfecta. Es va iniciar per joves músics negres.

FREE JAZZ: tendència que eleva al màxim la llibertat dels músics per improvisar. El “free jazz” és l’expressió musical dels moviments més radicals dels negres americans, en lluita per la consecució dels drets civils.

 Ornette Coleman

FUSIÓ: amb intents de renovar el jazz, s’hi incorporen elements d’altres llenguatges musicals. Així sorgeixen estils com “jazz-rock”, “jazz llatí”, “jazz flamenc”.
jazz flamenc (“Festival Flamenco Plus”)
jazz rock (Harvey Mason)
Tito Puente “Cha cha cha”

Dins de les tendències més clàssiques:  rhythm and blues, gospel, soul, funk...
A partir del 1950, amb el naixement del ROCK AND ROLL,el jazz va deixar d’interessar a gran part de la joventut.
Actualment, la música de jazz es continua interpretant en sales o locals, també s’organitzen festivals (com els de la ciutat de Terrassa, el de Vic...) i continuen havent-hi músics  destacats.

ENLLAÇ A LA LÍNIA CRONOLÒGICA DEL JAZZ QUE HEM VISUALITZAT A CLASSE. 
(Per Adelaida Ibañez):

ACTIVITATS DIVERSES  (Una pàgina que val la pena visitar!).

UNA PÀGINA QUE US POT AJUDAR A COMPLETAR INFORMACIÓ: 
“Història multimèdia del jazz”.

AQUEST VÍDEO DEL YOUTUBE PERMET FER UN REPÀS I ANAR ESCOLTANT ELS DIFERENTS ESTILS ESTUDIATS (fins el minut 7):
“La història del jazz” (Ariadna Martínez)

GUIÓ PER ESTUDIAR:
1.    Què és el jazz? Característiques generals.
2.    Orígens: blues, gospel, work songs.
3.    Ragtime. Scott Joplin.
4.    1900- Estil Nova Orleans. Context social i característiques.
5.    1910- Estil Dixieland.
6.    1920 - Estil Chicago. Context social. Característiques. Representants.
7.    1930 - Estil Swing. Context social. Característiques. Representants.
8.    1940 - Be-bop. Context social. Característiques. Representants.
9.    Instruments musicals característics del jazz.